Ferran Gadea és un dels crítics literaris catalans amb més predicament, un dels més coneguts entre qui llegeix i qui critica. És autor, entre altres, de les edicions per al batxillerat de diverses obres de Salvat-Papasseit (L’irradiador del port i les gavines, La gesta dels estels i El poema de la rosa als llavis) i Maragall (Visions i cants), utilitzades fa anys a l’educació secundària d’aquest país, quan encara es llegien clàssics a l’aula. Les seves edicions, de fet, avui han pujat de nivell educatiu ja que amb el desplaçament del no-res cap a dalt, aquests llibres perfectament poden ser utilitzats en aules universitàries. La seva feina com a crític abasta, també, la literatura medieval, amb treballs sobre els trobadors i Tirant lo Blanc, aquest amb Isidor Cònsul.
Per això, quan vaig saber que havia preparat un llibre biogràfic i d’anàlisi de l’obra de Salvat que per a aquest Any Salvat-Papasseit me’n vaig alegrar molt. Aquest llibre porta per títol Joan Salvat-Papasseit. Cada ferida la sang d’un poema i, ja ho dic ara, és un llibre destacat entre els que s’han publicat durant aquest Any Salvat-Papasseit, en què alguns ens hem posat els millors vestits per sortir al carrer i proclamar als quatre vents que aquest és un dels nostres poetes.
Gadea ha dividit el seu llibre en quatre parts o, més ben dit, en tres i una bibliografia. Així, ens parla de la trajectòria vital de Salvat, de la seva obra poètica, de la recepció crítica d’aquesta i, tal com he dit, tanca amb una la bibliografia tant del poeta com dels estudis sobre ell.
A la primera part, Gadea recorre la vida de Salvat fent un resum dels textos que sobre ell van escriure Tomàs Garcés, Joaquim Molas, Àngels Cardona, Ferran Aisa i Mei Vidal, Carme Arenas i ell mateix, els de Pla i Foix que en parlen i els autobiogràfics de Salvat. La síntesi de Gadea va acompanyada de moltes fotografies (aquesta és una característica del llibre, que se n’ha treballat molt el disseny) confrontades sovint amb cites dels textos utilitzats per fer-ne el perfil biogràfic. Narrativament, el text flueix amb una facilitat que és marca de la casa, una facilitat en la lectura que no en redueix ni la seva profunditat ni la quantitat de dades que utilitza l’autor.
La segona part del llibre és la més extensa i està dedicada a l’obra poètica salvatiana. Com algun altre crític, Gadea dona poca importància a l’obra periodística i assagística de Salvat, una opinió amb la qual discrepo i molt, però que ja desenvoluparé en algun altre paper. En aquesta segona part, titulada “Obra poètica. Cada ferida la sang d’un poema”, Gadea analitza amb detall cada un dels llibres de Salvat i els canvis que van transformant i ampliant la seva obra poètica al llarg de la seva curta vida. Des de la seva irrupció avantguardista, amb una buscada ruptura formal i un contingut que, tal com diu ell, “acaba sovint per precipitar aspectes socials o sentimentals” fins a convertir-se en el gran poeta de l’amor de la literatura catalana contemporània.
Gadea recorre a una quantitat ingent de cites per argumentar el seu discurs sobre la poètica de Salvat, que mostra les dues cares visibles de la seva poesia en el mateix títol del seu segon poemari: l’irradiador com a sinònim d’avantguarda, de ruptura, i les gavines, el cançoner, com a sinònim de tradició. Aquesta doble motivació serveix per justificar aplecs de poemes diversos i, a simple vista, poc consistents, poemaris amb poca cohesió interna que funcionen més com a reculls de poemes que no pas com a poemaris pròpiament dits, com La gesta dels estels o Ossa menor.
N’hi ha dos, però, que són ben diferents. D’una banda, Les conspiracions, que inclou vuit poemes en què es desplega el seu pensament de “Monsieur le catalan separatiste”, i de l’altra, El poema de la rosa als llavis. Aquest darrer és succintament analitzat per Gadea, en un text que penso que és el millor que s’ha escrit sobre el llibre, al costat de Fuster en el pròleg del 1962 i les pàgines que Anna Perera hi dedica en la seva tesi doctoral. L’autor no ha de justificar tot el que ja ens va explicar en el seu manual de batxillerat i aquí es deixa anar i ens explica la història d’amor de Salvat, recollida en un poemari que «no té precedents» i que “inaugura una nova via”, nova via que el crític lliga, d’una forma magistral alhora que opinable, amb la fin’amors medieval. I per argumentar-ho passa per March, Kavafis i Modigliani.
I sobre Ossa menor, Gadea es fa les preguntes que molts ens fem de fa temps: “Els textos són fruit de les darreres creacions de l’autor o més aviat es tracta de poemes dispersos, redactats amb anterioritat(?)” Un neguit compartit. La meva valoració d’aquesta part és alta, dona el que prometia i situa el llibre en un lloc destacat.
La tercera part del llibre se centra en les reaccions de la crítica literària a l’obra de Salvat i ens pot servir per entendre una mica més per què, a banda de popular, Salvat ha estat un poeta tan “desaparegut”.
En definitiva, és un luxe tenir aquest Joan Salvat-Papasseit. Cada ferida la sang d’un poema a les nostres llibreries en aquest Any Salvat-Papasseit que s’ha mostrat tan fecund i productiu fins ara. I dic fins ara perquè no crec que aquest sigui el darrer gran llibre al voltant del poeta de què gaudirem enguany. En tot cas, llegiu-lo i, sobretot, és clar, llegiu Salvat-Papasseit.
Jordi Martí Font, doctor en literatura catalana per la URV i editor de l’obra completa de Salvat-Papasseit
