La Fundació Tàpies ha acollit la presentació de Deu estius a campins, d’Antoni Llena, un nou títol de la col·lecció Mirades de Barcino. Es dona la feliç circumstància que el centenari de Tàpies coincideix amb els cent anys de la Fundació d’Editorial Barcino.
“Moltes imatges que he elaborat són purament empremtes del cos humà”, deia Antoni Tàpies. “Les empremtes, les marques de la matèria, ens mostren el pas del temps, el caràcter efímer de les coses”. L’Any Tàpies ens porta justament empremtes diverses que ens poden servir per seguir les traces d’un pintor que es resisteix a ser domesticat o digerit des de l’obvietat. Mentre esperem la gran exposició retrospectiva que la Tàpies inaugurarà a l’estiu, aquesta primavera podeu visitar a la mateixa seu de la fundació l’exposició Antoni Tàpies. L’empremta del zen. Hi podreu contemplar des d’obres de gran format sobre tela fins a dibuixos fets amb paper d’estrassa, en un espai ampli i lluminós, ideal per copsar de lluny la monumentalitat de la seva obra i el traç del pinzell des de la distància curta.
Una altra empremta que ens porta l’Any Tàpies és el nou assaig d’Antoni Llena, Deu estius a Campins. El meu Antoni Tàpies (Barcino), que recull el testimoni d’una amistat entre dos artistes però també les traces de la lectura que Llena ha fet del seu mestre i amic. Aquest dimecres la Fundació Tàpies va acollir l’acte de presentació d’aquest nou títol de la col·lecció Mirades de Barcino, que per primera vegada s’obre més enllà del camp literari per endinsar-se en la relació entre dos artistes. Amb tot, el gran valor d’aquest llibret d’Antoni Llena és precisament la seva qualitat literària. “Quan el vaig haver llegit, no vaig dubtar ni un moment que tenia un llibre magnífic a les mans que calia editar de totes totes”, va dir Oriol Magrinyà, editor de Barcino. Imma Prieto, directora de la Fundació Tàpies i amfitriona de l’acte, va recordar les classes d’Antoni Llena que ella havia viscut com a alumna i va ressaltar les grans qualitats de pedagog de l’artista. Hi podem afegir el valor pedagògic del llibre per a tots aquells que es vulguin iniciar en l’obra de Tàpies.
Per què fa tant respecte avui l’obra del pintor? Llena explicava dimecres a l’acte de presentació que “Tàpies sempre feia mutis davant de la seva obra. No l’explicava”. Llena desmitifica l’hermetisme del pintor i ens commina a entendre que només podem entendre l’artista si ens obrim al seu misteri: “L’obra de Tàpies se t’abraona mentre s’enretira, et diu l’ara des de l’ahir, i l’ahir des del batec d’una immediatesa que encara ignorem”.
Deu estius a Campins pot ser un llibre alliberador per a tots aquells acomplexats que senten incomprensió davant dels quadres del pintor. Llena sosté que a l’obra de Tàpies només s’hi pot accedir des de l’emoció i reivindica la necessitat d’acostar-hi sense exigir-li intel·ligibilitat: “Proposo als que s’esforcen per entendre l’art d’en Tàpies que no hi cerquin explicacions. Si miren atentament, si són permeables i es deixen posseir per allò que es nega a deixar-se referir, la pintura anirà fent forat, soterradament, dintre d’ells. I un dia, d’imprevist, les capes de pols que els encotillen el moll de l’ànima se’ls aterraran com les muralles de Jericó i tastaran en plaer que produeix el guany del reconeixement”.
Llena també desmantella saludablement alguns tòpics sobre la pintura de Tàpies. Per exemple, quan diu que “les pintures d’en Tàpies no són matèriques, és a dir, no són matèries jugant a fer de matèria, sinó intrínsecament matèria. No una matèria amb fòssils incrustats, és a dir, amb objectes que evoquen una vida que ja no hi és, sinó una matèria que ens relaciona amb la forma profunda de la vida; que parla de tu a tu amb el nostre estómac; que ens fa eriçar els cabells”.
Una amistat estival
Cada mes de setembre, la Teresa Barba, esposa d’Antoni Tàpies, telefonava l’amic Antoni Llena i el convidava a passar pel taller de Campins, a la falda del Montseny, on l’artista li mostrava les últimes obres produïdes durant l’estiu. Llena hi anava i en sortir escrivia un informe, una crònica personal de la trobada. Les visites es van anar succeint durant una dècada i ara podem llegir aplegades en un llibre aquelles impressions vives que Llena va anar anotant al llarg dels anys. Deu estius a Campins. El meu Antoni Tàpies (Barcino) és la història d’un mestratge, d’una amistat, d’una admiració que no cau mai en el servilisme ni en l’enlluernament acrític.
Deu estiu a Campins, que ha estat maquetat amb gran gust pel dissenyador per Tono Cristòfol, s’acompanya d’imatges en color d’obres de Tàpies que Llena comenta i que il·lustren i enriqueixen el discurs del llibre. En aquest nou títol de la col·lecció Mirades, que té per objectiu il·lustrar la relació entre un artista viu amb un clàssic, Llena revela detalls personals de la seva relació amb el pintor, com ara el seu primer encontre al convent dels Caputxins de Sarrià, on van estar tancats durant la famosa caputxinada de l’any 1966. Allà Llena va cedir el seu llit a Antoni Tàpies, un gest que els va unir més que qualsevol admiració intel·lectual. Amb tot, Llena confessa que no se’n sent deixeble en el sentit convencional. Si bé la descoberta de l’obra d’Antoni Tàpies a l’antiga Sala Gaspar l’any 1964 va ser el seu primer impacte estèticament important, no per això va sentir la necessitat de copiar-la. “Ésser deixeble no vol pas dir posar els peus dintre mateix de la petja del mestre, sinó cercar, ni que sigui per camins diferents, unes mateixes coses”, escriu Llena, amb una prosa lluminosa que va més enllà de la seva relació amb Tàpies per estendre’s en reflexions més generals sobre la història de l’art.
