Si la curiositat us atrapa quan llegiu “Guarda quants secrets! Qui és esta putana, qui és la guitarra i qui és esta ciutat?”, o bé “Havets un miracle de Castella, en una vila apellada Chinchella, on era jo preïcant”. Si us fa l’efecte de dissoldre-us en l’auditori quan sou al davant d’una polèmica: “Algú de vosaltres faria qüestió”, o quan se us alliçona: “Aprenet de confessar, bona gent”. Si us sentiu intel·lectualment reptats per un “Ara, moralment” o per les referències a la “lògica”, la “gramàtica”, la “ciència”, el “corralari”, la “conveniència de nom e de verb” i la “conveniència de relatiu e antecedent”, “l’argument”… Si us passa tot això és perquè esteu llegint els sermons de sant Vicent Ferrer.
El predicador dominic ho tenia molt clar: els seus sermons interpel·laven tothom. Martínez Romero i Ysern Lagarda, medievalistes de llarga trajectòria, han encapçalat amb un títol molt escaient, E açò deu saber tota persona, la seva aproximació a la producció sermonària de Vicent Ferrer (València, 1350 – Vannes, Bretanya, 1419). Els antòlegs han triat deu prèdiques importants i no n’han omès ni una coma. La introducció és extensa i molt documentada, i de lectura agradabilíssima. Un davantal explicatiu precedeix cada un dels sermons i el volum té un doble aparat de notes (a peu de pàgina i complementàries), quinze pàgines de bibliografia i quatre de glossari. Ens trobem davant d’una menja suculenta: les coordenades històriques i socials dels sermons estan molt ben perfilades; els pertrets retòrics, presentats de manera òptima.
Predicador d’enorme prestigi, amb una sòlida formació universitària, Vicent Ferrer es va fer amb reis, prínceps, papes i emperadors, i va tenir una gran influència sobre les masses. Narrador consumat, no decep mai. Les prèdiques de Vicent Ferrer causaven sensació i conversions allà on les pronunciava, per l’enorme força i capacitat de persuasió que tenien, la simplicitat de les paràboles, la naturalitat dels exemples i les contínues admonicions a l’auditori, que imaginem embadalit (i sovint acoquinat). L’erudició del teòleg no enfarfegava mai els textos orals, que s’allargaven entre dues i sis hores i, per tant, havien d’atreure els oients amb un gran desplegament de recursos.
Entre 1399 i 1419, Vicent Ferrer va protagonitzar nombroses campanyes de predicació, sempre dins dels territoris d’obediència avinyonesa, amb un programa de conversió “sense llança ne coltell” que s’adaptava a les circumstàncies de cada lloc i de cada moment. El predicador no només atenia les peticions de les autoritats, sinó també les dels fidels, per mitjà de cèdules que aquests deixaven al cadafal on predicava i que sovint fra Vicent incorporava l’endemà mateix al seu discurs, en un exercici de connexió amb el públic que ens pot semblar molt modern. A partir de 1408 es va accentuar i endurir la temàtica apocalíptica dels seus sermons. La teatralitat de la proposta devia bona part del seu impacte a una “companyia” que va arribar a estar formada per gairebé tres-centes persones, amb frares que predicaven, ells també, confessaven i feien reports; un notari, un cor de cantors i clergues que catequitzaven la mainada, i, finalment, els flagel·lants, imatge viva —i crua— del missatge de penitència i de reforma radical dels costums.
Ara fa trenta anys, Xavier Renedo i Lluís Cabré van explicar-nos, en una antologia magistralment comentada, il·lustrada i anotada, que els predicadors de la baixa edat mitjana havien anat acumulant un ampli repertori d’instruments per elaborar els seus sermons i que aquest canal de difusió —la predicació dels nous ordes urbans— s’havia de comparar, pel seu abast, amb els mitjans de comunicació contemporanis. El predicador havia de ser plaent com un joglar i hàbil com un mercader, entretingut i convincent alhora, i havia de saltar a cada moment de la doctrina a la realitat. El llibre que en fa divuit de la Biblioteca Barcino, amb els seus deu sermons íntegres tan ben comentats, ens demostra amb escreix que sant Vicent Ferrer dominava tots els registres.
