Què passaria si de cop i volta desapareguessin els clàssics catalans? Eva Comas va començar amb aquesta pregunta l’acte de celebració del centenari de Barcino que va tenir lloc el passat divendres 27 de setembre a La Setmana del Llibre en Català, amb la presència del director de l’editorial, Oriol Magrinyà. Per recordar la tasca de l’Editorial Barcino a favor de la conservació i la supervivència dels nostres clàssics, Comas ens va convidar a fer una passejada per la tradició literària catalana de la mà de tres grans experts: Lola Badia, catedràtica de la UB; Albert Rossich, catedràtic de la Universitat de Girona, i Gemma Bartolí, filòloga i professora també de la Universitat de Girona.
El recorregut va començar al segle XIV, moment en què Bernat Metge escriu els textos que Lola Badia recull a l’Obra completa publicada recentment a la col·lecció «Imprescindibles». Martí de Riquer, va explicar Badia, havia recollit totes les obres d’aquest autor en una edició crítica l’any 1959. El 1975 va encarregar a la mateixa Badia i a Xavier Lamuela, que treballaven com a becaris a la Universitat, que en fessin una versió divulgativa. Però després d’aquell volum ja no s’havien tornat a editar tots els textos de Metge. «Al redactar aquest llibre m’he adonat que ara ho veiem tot molt més clar, ho entenem millor», assegurava Badia. Segons ella, ara és més fàcil escriure notes clares, que puguin ajudar de debò el lector.
Quan Comas va demanar-li quin text facilita més la connexió del lector actual amb les circumstàncies vitals de Metge, Badia no va dubtar: «S’ha de llegir Lo somni». És una obra amb moltes facetes: comença amb l’autor presentant-se com un descregut –amb un Sermó sorprenent, que ens apropa a un Metge cínic i irreverent, que Badia no es va estar de citar– i el rei apareixent-se-li en somnis per fer-li recuperar la fe, i aquí veiem una prosa meravellosa, amb un diàleg molt ben construït; però a part d’aquesta part filosòfica i literària, Lo somni també té un vessant polític que pot desvetllar l’interès del lector, perquè havia de servir a Metge com a defensa davant d’acusacions que havia rebut.
Comas ens va fer saltar, llavors, fins al segle XVII. Albert Rossich està editant a la col·lecció «Biblioteca Barcino» l’obra completa d’un gran autor d’aquell moment: Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona. «Era imprescindible fer una edició actualitzada, informada i comprensible de l’obra d’aquest autor», va afirmar Rossich amb contundència. Són textos, va explicar, on s’observa la predilecció barroca pels contrastos; hi ha nivells retòrics diferents, personatges de diversos registres… Però aquests contrastos també es deuen a la gran varietat de producció que ara agrupem en un mateix volum: el Rector de Vallfogona feia públics textos molt puntuals, sempre de caire religiós, i la resta d’obres només es publicaven —si és que es publicaven— de manera anònima o amb pseudònims. Recopila, per tant, textos que provenen de circumstàncies molt diferents.
Rossich va aprofitar per reflexionar sobre l’evolució del concepte de ‘clàssic’ al llarg del temps. Són canvis que es poden apreciar dins de la mateixa Editorial Barcino. Al principi, només es publicaven els autors medievals, i es condemnava la literatura dels segles XVI, XVII, XVIII i també bona part del XIX. Dins de la col·lecció d’«Els Nostres Clàssics», però, a partir d’un cert moment van començar a aparèixer també obres del XVI o del XVII, coetànies del Rector de Vallfogona. Es va ampliar, per tant, la noció de clàssic. I es va acabar creant l’actual col·lecció «Els Nostres Clàssics – Autors moderns».
Després de la intervenció de Rossich vam arribar al tombant dels segles XIX i XX acompanyats per Gemma Bartolí, que és experta en la literatura catalana de l’època i ha editat a la col·lecció «Imprescindibles» La febre d’or de Narcís Oller i La fabricanta de Dolors Monserdà. La febre d’or, va explicar, és un llibre molt important perquè, a banda de descriure un ambient artístic, social, econòmic i moral fascinant, se situa en la línia estilística i temàtica de les novel·les que s’estan fent a Europa. Oller supera els models lingüístics de la Renaixença i escriu amb una llengua més apropiada per fer novel·la.
D’altra banda, l’aportació de Monserdà també és essencial, perquè és una de les primeres feministes catalanes. Tot i que proposava un feminisme més lligat a la família tradicional i més conservador que el d’altres dones del moment —com ara Carme Karr, de qui Barcino ha editat l’obra Clixés a «Imprescindibles»—, Monserdà defensava un model de dona forta i emprenedora, com podem veure a La fabricanta. Però la seva obra no només és valuosa per les creences feministes que pugui transmetre. Bartolí parlava de la manera següent sobre la recuperació d’obres femenines —i feministes— que s’està donant actualment: «Afortunadament ara comencem a sentir noms que havien quedat arraconats: Maria Antonia Salvà, Palmira Ventós, Carme Montoriol… Però no les publiquem només perquè siguin dones, sinó perquè literàriament són molt interessants de recuperar».
Com a conclusió per a aquest recorregut literari, Oriol Magrinyà, director de Barcino, va parlar del camí que hem de seguir a partir d’aquests primers cent anys de tasca editorial. «Si ningú hagués recuperat els nostres clàssics i els hagués posat a l’abast dels lectors i la societat de l’època, hauríem acabat omplint aquest buit amb una tradició aliena», assegurava Magrinyà. «Espero que d’aquí cent anys hi hagi una celebració amb gent nova, que hagi continuat la nostra tasca de reivindicació del patrimoni literari igual que nosaltres hem continuat la del fundador de Barcino, Josep Maria Casacuberta».
