Amb el cor no s’hi pot jugar. Desconec per quina raó el cor fa mal quan ens trobem en un destret amorós: però el cas és que sí, que alguna mena d’agulla ens fibla precisament aquesta víscera amagada al pit. El metge ho diagnosticarà com angoixa o ansietat, i la psicòloga ens assegurarà que, si el cardiòleg no hi té res a dir, aquesta sensació no ens matarà. I tanmateix, el cor s’accelera, fa punxades i envia missatges d’alerta, i jo no podria assegurar que una passió mal portada no hagi matat més d’un desgraciat que tenia el cor saníssim.
És també a aquest òrgan que Guillem de Cabestany, un dels nostres trobadors en llengua provençal, que va viure a cavall dels segles XI i XII, deu la seva fama i el fet d’haver entrat a la literatura universal. Perquè tant se val que escrivís en un riquíssim provençal i que sigui autor d’algunes de les composicions més belles i reproduïdes en els reculls de lírica trobadoresca: Cabestany és conegut sobretot per la llegenda del cor menjat. Una llegenda que no apareix per enlloc en les vuit cançons que se li atribueixen, i que tampoc té cap versemblança històrica. Les llegendes ja ho tenen, això. El més curiós del cas és que no sabem per què es va relacionar Guillem de Cabestany amb aquesta història, que en resum vindria a ser aquesta: el trobador Guillem s’enamora d’una dona anomenada Saurimunda, casada amb el noble Ramon de Castellrosselló. El senyor Ramon, gelós i ultratjat per l’amor de Guillem envers la seva esposa, mata el poeta i li arrenca el cor. Aquella mateixa nit, serveix a la seva dona el cor de Guillem com si es tractés d’un cor de senglar, cuinat amb pebre, molt especiat i a trossets (els detalls de la recepta es troben sobretot a la versió de la vida refeta per Boccaccio al Decameró). En haver-s’ho acabat tot (tenia gana, la Saurimunda), Ramon de Castellrosselló li revela que es tractava del cor del seu amant, motiu pel qual ella assegura que mai havia provat cap plat tan bo, i que mai ho tornarà a fer, perquè d’una revolada es llança pel balcó. Aquest moment és especialment tràgic a la versió, altre cop, de Boccaccio, en què Saurimunda s’apropa a la finestra sense girar-se d’esquena al seu marit, i es llança tirant-se cap enrere, provocant un efecte de sorpresa en Ramon i en nosaltres que resulta molt gràfic. Els amants, o el que en queda, són finalment enterrats a Perpinyà i el Ramon tindrà problemes amb el rei i altres nobles per haver comès una atrocitat així.
Tot això ve al cas de l’edició completíssima que se’ns ofereix ara a la col·lecció “Tast de Clàssics” de l’Editorial Barcino, Cançons, vida i llegenda del cor menjat, en què el lector trobarà les vuit cançons del poeta rossellonès en versió de Francesc J. Gómez, acompanyades de les diverses versions de la seva vida i del relat que el personatge de Filostrato fa als seus col·legues de confinament durant la pesta negra en el Decameró. És a dir, es tracta d’una edició completa de la vida, obra i miracles de Guillem de Cabestany, amb el text original i un glossari de termes occitans, així com una extensa introducció a càrrec del mateix traductor, que té la idoneïtat de ser, pel cas que ens ocupa, medievalista i poeta. Les versions que el lector llegirà s’ajusten al que volia el traductor i la filosofia de la col·lecció: donar una versió alhora comprensible i formalment rica dels poemes de Cabestany. No pas una versió acadèmica, ni una versió literal, sinó una que conservi la rima i el metre originals. Ens podem imaginar com el traductor s’ha trencat el cap (i ves que no hagi patit del cor) per aconseguir mantenir la consonància en les rimes, moltes d’elles represes a la següent estrofa, sense haver de renunciar a aquesta cosa que, encara que no ho sembli, és necessària en la lectura de poesia: la comprensió. Que s’entengui, vaja. Les versions del llibre aconsegueixen ser grans poemes en català, són formalment perfectes i ens donen una idea coixa del que devia ser sentir aquests poemes en la llengua original. Però coixa per què? Doncs perquè, com ja sabem, quan ens apropem a aquests poemes ens estem perdent la meitat de l’espectacle. La poesia trobadoresca no només ens pot resultar llunyana pel seu alt nivell de codificació: es tractava d’una forma convencional, cosa que vol dir que, si no entenem les regles del joc, ens estem perdent bona part del seu valor. A banda d’això, aquestes peces eren cantades, i el trobador en componia també la melodia: una melodia que s’ha perdut irremeiablement, de la mateixa manera que hem perdut (no ens podem imaginar, de fet) com sonava realment la poesia lírica arcaica grega de Safo o Alceu. Lírica ve de lira, com ja se sap, i sempre hi ha un punt d’estranyament quan llegim cançons que, per definició, ens han arribat mutilades. Potser és per això que ens cal amanir amb llegendes una obra que, per si sola, ja era ben capaç d’emocionar. Això no vol dir que no hi hagi esclats de bellesa en el text original i en la versió de Gómez. Vol dir que no estem en una festa, sinó en un museu. Ens hi passegem i fantasiegem: pensem com devia ser aquesta obra quan algú l’utilitzava, quan feia realment servei, de la mateixa manera que contemplem amb fascinació els objectes amb què els romans bevien, menjaven o es pentinaven. A la cançó “Roma” de Manel, la veu d’un altre Guillem, en Gisbert, ens porta a visitar aquestes peces incompletes i les dota del sentit necessari quan imaginem la gent que havia conviscut amb aquestes deixalles d’un món perdut. En el seu debut en solitari, Gisbert va demostrar també que, a banda de ser un dels grans músics del país, és també un grandíssim poeta, i penso en cançons com “Miracle a les Planes”. Jo li demanaria, de Guillem a Guillem, que es mirés amb tendresa aquests deliris amorosos, aquesta angoixa de Guillem de Cabestany, a veure si li pot posar la música perduda, ara que ja tenim una lletra com toca. I si no, ens haurem de conformar i pensar que totes les coses es perden tard o d’hora, encara que això faci una miqueta de mal. De mal al cor, és clar.
