Lo Somni
Idioma: català
Núm. edición: 2ª
ISBN: 978-84-7226-251-5
Páginas: 190
Sinopsis
Aquest és el primer títol que va publicar l’editorial Barcino l’any 1924.
Lo somni és l’obra mestra de Bernat Metge i un veritable clàssic de les lletres catalanes de totes les èpoques. Escrit amb un fi sentit de l’humor i una prosa d’altíssima qualitat que beu dels autors clàssics i medievals, Lo somni presenta la controvèrsia que Bernat manté amb tres esperits del més enllà –el difunt rei Joan, el poeta Orfeu i l’endeví Tirèsies− que li apareixen en somni per dissuadir-lo de les seves conviccions epicúries i per consolar-lo de la injusta persecució política que l’ha dut a la presó. L’estil treballat i la intel·ligència de Metge aconsegueixen captivar el lector i submergir-lo en una ficció en què regnen l’ambigüitat i la ironia. L’acció de Lo somni se situa poc després de la mort del rei Joan I, a final de maig de l’any 1396. El jo protagonista, que pretén d’identificar-se amb el jo real de l’autor, explica el que li succeí una nit mentre era tancat a la presó, injustament acusat pels seus enemics i envejosos: l’esperit del rei Joan li va aparèixer en somni, acompanyat dels fantasmes d’Orfeu i Tirèsies, i el va consolar amb l’esperança que sortiria de la presó i seria rehabilitat pel nou rei Martí. Segons l’esperit del rei Joan, la providència divina ha permès l’injust empresonament de Bernat per fer possible que es converteixi. És per això que el diàleg se centra en matèries doctrinals com la immortalitat de l’ànima racional, l’existència de l’infern i l’amor, però sense oblidar les circumstàncies i les conseqüències de la mort de Joan I en el context polític del Cisma d’Occident i del procés judicial de 1396 contra els servidors del rei difunt. L’ambigüitat que recorre els quatre llibres de Lo somni permet de fer múltiples lectures d’una obra que es revela polièdrica. En conjunt es presenta com a literatura consolatòria, seguint la tradició del De consolatione Philosophiae de Boeci i imitant el Secretum de Petrarca, però Metge aprofita el marc consolatori per introduir molts altres temes i gèneres: el diàleg filosòfic, articulat segons el model de Ciceró; la descripció mitològica de l’infern segons Virgili, Ovidi, Sèneca i Dante; la sàtira misògina i el discurs profeminista, bastits, d’una banda, sobre el model clàssic de Juvenal i el modern del Corbaccio de Boccaccio i, de l’altra, sobre el De mulieribus claris de Boccaccio i les Familiares de Petrarca. La sàtira de Bernat contra els homes, responent punt per punt la sàtira de Tirèsies contra les dones i capgirant tots els tòpics de la misogínia medieval, és el millor exemple dels resultats originals que Metge obté mitjançant la paròdia. El lector passa d’un tema a l’altre gairebé sense adonar-se’n, perquè Metge és capaç d’anar-los enllaçant magistralment gràcies a una de les millors proses catalanes de tots els temps. Aquesta obra representa el resultat més perfecte de la ploma de l’escriptor barceloní, que ja en els versos del Llibre de Fortuna i Prudència (escrit quinze anys abans) es caracteritzava per una ambigüitat buscada, pels diferents nivells de lectura, per l’aprofitament i adaptació de les fonts clàssiques i medievals, i per un domini excepcional de la llengua.
