Com es fabricava antigament un best-seller? A principis del segle XVI, quan es va publicar per primer cop l’Espill de la vida religiosa, no hi havia una indústria del màrqueting com la que coneixem actualment. La fortuna d’un llibre depenia bastant de l’atzar, i l’anonimat era molt més habitual que avui en dia. No és sorprenent, doncs, que l’autor de l’Espill de la vida religiosa, que ara publiquem amb una edició crítica d’August Bover i Font, decidís amagar el seu nom «per humilitat», com llegim al colofó del llibre.
Sabem que l’autor d’aquest text era un frare –probablement valencià, segons s’extreu de l’anàlisi lingüística del llibre–, però ni tan sols tenim constància de l’orde a què pertanyia. Els religiosos que més han difós el text són els jesuïtes, que en van promoure edicions i se’l van endur fins a l’Índia i el Japó. Malgrat això, ells mateixos són els únics, curiosament, que no se l’han apropiat mai –al contrari que els benedictins, els cartoixans, els franciscans o els jerònims, que han reivindicat que el text pertanyia al seu orde en diferents ocasions.
A banda de ser un enigma que ha despertat diverses hipòtesis per part dels estudiosos, la concepció laxa de l’autoria que hi havia en aquella època va contribuir en certa manera a l’èxit espectacular que va tenir l’Espill de la vida religiosa: en total se’n van fer 133 edicions en 13 llengües diferents, i al segle XVII ja estava traduït a idiomes com l’ucraïnès, el rus o l’irlandès. «A part de la Bíblia i el Kempis», explica Bover i Font, «no trobes una obra amb una difusió com aquesta en aquell moment; ni el Quixot es va popularitzar tant en el seu temps».
Una de les grans raons d’aquesta bona rebuda va ser la llibertat que tenien els traductors a l’hora d’adaptar el text per al nou públic: com que no havien de respectar de manera estricta el text original, suprimien i afegien passatges pensant en els lectors que rebrien la traducció. D’aquí n’han sortit mostres divertides, com una traducció castellana que elimina els fragments que parlen de la pobresa, segurament perquè els traductors devien ser jerònims, membres, per tant, d’un orde ric i protegit per la monarquia hispànica. O també una traducció polonesa feta per un metge protestant convertit al catolicisme que parla de Bé-em-vull –un personatge que pren el camí equivocat– com la viva imatge de Martí Luter. Fins i tot es va arribar al punt d’una traducció anglesa del segle XIX que convertia el monjo protagonista en un cavaller que criticava els costums de l’aristocràcia britànica.
Les traduccions, doncs, van assegurar que l’Espill de la vida religiosa es rebés àmpliament a cada nova cultura on arribava. A banda d’aquest factor, però, també va influir molt a l’èxit del llibre el fet que a Europa tothom era creient, i per tant el text tractava un tema que interessava la majoria de la població. La particularitat d’aquesta obra religiosa en concret era que no estava escrita en llatí i a més es presentava en format de novel·la breu, cosa que la feia més accessible als lectors de fora de l’Església. Hi havia una voluntat clara d’instrucció i d’entreteniment alhora.
Pel que fa al contingut de l’Espill de la vida religiosa, Bover i Font destaca que es tracta d’una novel·la amb gran influència lul·liana, semblant a textos al·legòrics com Fèlix o el Llibre de meravelles; de fet, és pràcticament l’única seqüela lul·liana que existeix segles després de la producció original. La primera part del llibre presenta la història de pelegrinatge de Desitjós, un religiós que ensenya el model virtuós de vida cristiana. Aquest relat es complementa amb una trama paral·lela més breu, la història antitètica de Bé-em-vull. A la segona part, en canvi, trobem un manual d’oració metòdica contemplativa basat en l’al·legoria del saltiri, un instrument que en aquell moment era molt conegut i que va ser present a les cases burgeses fins al segle XVIII.
Bover i Font, catedràtic emèrit de filosofia a la Universitat de Barcelona, va dedicar la seva tesi doctoral a l’Espill de la vida religiosa, i després ha continuat, al llarg de molts anys, paral·lelament a la seva tasca docent, la recerca d’edicions i traduccions de l’obra. L’edició crítica que ara presentem és la primera feta en català, i la segona que existeix al món. Fins ara, l’única que s’havia fet era a Irlanda, on, davant la poca producció en llengua original, la traducció de l’Espill de la vida religiosa ha esdevingut un clàssic i s’ha reeditat nombroses vegades.
