Afortunadament el teatre es pot llegir. No tot el teatre, òbviament, però sí una gran part. Quan els actors i actrius de La Trup van llegir per primera vegada els alexandrins de Lucrècia o Roma libre, de Joan Ramis, em trucaven amb neguit:
—I açò com ho feim?
—El públic fliparà!
El seu desconcert no era estrany. Ja en 1981, quan aquesta obra va ser portada a escena al Principal de Palma, sota la direcció de Manel Macià, amb escenografia de Ramon Cavaller, assessorats per Jaume Vidal Alcover i Josep Maria Llompart, l’experiment va ser un fracàs. Es va arribar a publicar que l’obra tenia gran valor literari però clarament poc interès teatral. Però quan La Trup vam treballar aquest text, amb una edició pròpia, per cert, d’un dels manuscrits de Ramis, vam veure que no era gens així.
Un alexandrí té dos hemistiquis de sis síl·labes, separats per una cesura. El nom d’aquest vers prové d’Alexandre d’Efes, poeta grec del segle III aC, i a les nostres literatures europees es va posar de moda en el Renaixement però sobretot a partir del segle XVII. I en el XVIII, en una illa britànica que es va salvar dels decrets de Nova Planta, va florir un moviment il·lustrat amb un autor teatral que el va cultivar amb mèrit.
El més habitual és que els alexandrins de les obres dramàtiques es presentin aparellats, en rima AA, BB… Rítmicament es tracta d’una opció potent. No es pot fer veure que no hi són. O te’ls fas teus, o els estimes, o aquests versos, mal dits, et poden fer passar una mala estona sobre un escenari. A tu i al públic.
He dit estimar-los? Per què li diem amor si volem dir tècnica?
Sis síl·labes es poden dividir en tres iambes, de dues síl·labes, o dos anapestos, de tres síl·labes (i algunes altres casuístiques). Albert Roig a l’Institut del Teatre ens deia que un iambe pot ser fuck me i un anapest say fuck me, molt adequat per aplicar-ho al conflicte que tenen Lucrècia i Tarquino a l’obra de Ramis. En tot cas, cada hemistiqui s’ha d’estudiar com està format rítmicament, passar de la puntuació i prendre decisions abans de memoritzar-ho tot.
I llavors, només llavors, construir la interpretació del text. Un filòleg amic, molt coneixedor de l’obra de Ramis, em va confessar després d’una funció de Lucrècia o Roma libre, que l’havia sorprès com de diferent podien arribar a parlar els personatges. Ai, els filòlegs… El text en vers no uniformitza els ethos dels personatges sinó que permet perfilar-los millor. No és una restricció a la interpretació actoral sinó una eina addicional al servei de l’intèrpret. I és que tenim poc costum de sentir vers. Diferent és en els països on es senten habitualment Shakespeares, Racines o Lopes. Aquí, de vegades hem traduït Molière en prosa. I mira que tenim bons traductors de teatre en vers!
Després del desconcert esmentat, la companyia La Trup vam aconseguir estrenar la Lucrècia (en règim d’autoproducció) de Joan Ramis i la vam girar entre 2011 i 2018, incloses dues temporades a Barcelona, concretament a La Seca (que programava llavors el recordat Hermann Bonnín). Fins i tot vam dedicar la funció d’estrena a homenatjar Jordi Carbonell, primer editor de les obres de Ramis i encunyador de la denominació període menorquí de la literatura catalana.
Afortunadament el teatre es pot llegir i no estem limitats a allò que es programa a les cartelleres de prop de casa. Malament aniríem! Llegim doncs el Teatre complet de Ramis editat ara per Barcino i a cura de Maria Paredes.
