Els clàssics no envelleixen perquè ens fan de mirall. Jordi de Sant Jordi n’és un clar exemple perquè els seus versos tracten temes universals i eterns com l’amor i el desig, i l’autor “és un clàssic que travessa els segles i que continua interpel·lant-nos i commovent-nos” tal com escriu Carles Duarte, un gran coneixedor de la seva obra.
Elogiat pels seus contemporanis i considerat un dels autors més rellevants de la poesia catalana de tots els temps, des de Barcino hem recuperat la versió al català actual de la poesia de Jordi de Sant Jordi a cura de Carles Duarte que el 2011 va inaugurar la nostra col·lecció Tast de Clàssics, i que estava esgotada. L’edició conté el text original de Jordi de Sant Jordi, acarat amb la versió de Duarte, que ajunta els seus dots de poeta amb els de gran coneixedor de la llengua antiga. En aquest nou volum també ha aprofitat l’ocasió per revisar a fons la seva traducció i incorporar un epíleg completament nou.
L’últim trobador?
Sovint s’ha dit que Jordi de Sant Jordi va ser l’últim trobador, ja que va participar de la literatura trobadoresca (nascuda el segle XI a Occitània) i escrivia en un occità molt catalanitzat. El principal tema de la seva poesia és, doncs, l’amor cortès, un amor en majúscules ple de patiment i angoixa, i d’elogi cap a una dona de posició social més elevada i que l’autor l’amaga sota un senyal (pseudònim utilitzat per no donar a conèixer el nom de la dama cantada). Aquest és el cas de la reina Margarida de Prades, vídua de Martí l’Humà, a qui anomenava en els seus versos “Reina d’Honor” o directament “margarida”: “Reina d’honor, excel·lent margarida”. O també el de Na Isabel, probablement una cortesana.
Tot i que el llegat del poeta consta només de divuit poemes, són suficients perquè captem la dimensió de la seva figura. Els seus inicis van anar lligats a la tradició dels clàssics, però de mica en mica va anar avançant cap a plantejaments més agosarats, utilitzant formes i ritmes innovadors. Tal com ens explica Carles Duarte, a través d’aquest conjunt de poemes “veiem l’evolució d’una figura poderosa i lluminosa que creix des d’un plantejament molt proper als models de la literatura trobadoresca, però que es va allunyant cap a camins que ens el fan sorprenentment contemporani”.
Ho podem exemplificar amb “La cançó d’opòsits”, on el poeta posa de manifest les contradiccions de l’ànima humana: “estimo sense amor i no crec el que sé”, “i palpo sense mans, i faig del seny follia”. O “Els enuigs”, on diu: “També m’enutja dormir la nit / enmig de dos en llit petit, / i més encara dormir vestit, / calçat i estret”. Martí de Riquer i Lola Badia ja n’havien fet diverses edicions, i des del 2005 es pot llegir l’edició crítica de l’italià Aniello Fratta dins la col·lecció Els Nostres Clàssics, de Barcino.
Qui era Jordi de Sant Jordi?
Jordi de Sant Jordi va néixer a València a la fi del segle XIV, no se sap exactament quan, però sí que se’n coneix la data de la mort: el 18 de juny de 1424. Va morir molt jove, amb poc més de trenta anys. En realitat, si les circumstàncies socials no haguessin estat les que foren, ni s’hauria dit Jordi ni hauria tingut el cognom amb què el coneixem, sospitosament similar a cognoms propis de conversos, ja que la seva ascendència àrab va poder ser provada gràcies a un document de 1416 dels jurats de València, que demostraria que era fill d’un esclau morisc. Es veu que la germana del poeta volia entrar al prestigiós monestir cistercenc de la Saïdia, prop de València, però les monges no ho volien. El citat document diu: “E, segons nosaltres sabíem, lo dit Jordiet e germana de aquell eren fills de hun moro catiu qui aprés fon christià e libert”. D’aquí la resistència insistent de les monges.
Tot i la seva procedència, Jordi de Sant Jordi va saber fer-se un nom entre els més nobles. Jove brillant i intel·ligent, de grans dots militars, va ocupar un dels càrrecs més importants dins la cort d’Alfons el Magnànim, el de cambrer. El mateix Ausiàs March en va ser falconer i el Marquès de Santillana, coper. I tots tres van coincidir en una de les expedicions del Magnànim a Còrsega i Sardenya, en la que devia ser una de les tripulacions més lletrades de la història, ja que també hi havia Andreu Febrer (traductor al català de la Divina comèdia de Dante) i Lluís de Vila-rasa. Va ser al costat del rei, en una incursió a Nàpols el 1423, que Jordi de Sant Jordi va ser empresonat pel condottiere Sforza.
D’aquella experiència entre reixes en va sorgir el poema “Deserts d’amichs, de béns e de senyor”, probablement un dels més coneguts del poeta, gràcies també a la versió cantada de Raimon.
Personatge rellevant des del punt de vista artístic i bèl·lic, Jordi de Sant Jordi ja era una figura cabdal dins la cort de la reina Margarida de Prades abans d’arribar als 30 anys. Fins i tot el Marquès de Santillana el recordava dues dècades després de la seva mort al poema “Coronació de Mossén Jordi”, un tribut a l’amistat juvenil que els va unir. I a Proemio l’elogiava com a “caballero prudente” que “compuso asaz hermosas cosas” i hi explicava que interpretava els seus poemes, perquè “fue músico excelente”. O sigui, que a més d’escriure, cantava. Però encara que ho pugui semblar, Jordi de Sant Jordi no era perfecte. Si més no, físicament, com ens descobreix al poema VI: “i que, per Déu, més em convé callar / perquè sóc petit i lleig de fesomia”.
Ara, els versos del poeta valencià ens arriben novament amb el català brillant i transparent de Carles Duarte del que us en deixem un Tast:
“Cançó d’opòsits”
“Aprenc i desaprenc alhora cada dia,
i visc i moro, i faig d’enuig plaer,
del mal temps faig que sigui bon temps,
i hi veig sense ulls i sé sense saber,
i, sense estrènyer res, el món abraço,
volo pel cel i no em moc de la terra,
i incessantment empaito el que fuig,
i fuig el que em segueix i m’aferra.”
