La febre d’or es va publicar en tres volums entre 1890 i 1892 (dividits en dues parts desiguals, “La pujada” i “L’estimbada”) i la seva aparició pot considerar-se com el punt culminant la narrativa de Narcís Oller i, paral·lelament, del realisme a Catalunya. Ideada el 1883, la novel·la presenta com a tema central l’ascensió de la menestralia cap a la burgesia durant el període conegut com de “la febre d’or”, entre 1880 i 1882, una bombolla borsària i els efectes que se’n deriven del seu esclat. Al mateix temps l’autor pretén realitzar una anàlisi social i moral d’aquesta menestralia a través d’uns personatges delerosos de riqueses, que deixen enrere els seus principis i la seva moral.
De tota manera, com van assenyalar les ressenyes de l’època, la novel·la se centra, de manera preferent, en la història de la família de Gil Foix, un menestral que després d’haver-se enriquit a la borsa, a mesura que avança l’acció, i volent el millor per als seus (una distingida posició social), s’aboca a la ruïna i acaba perdent la raó (com Daniel Serrallonga, el protagonista de la posterior La bogeria). Aquest distanciament envers els esquemes realistes el trobem també en la construcció dels personatges, que esdevenen models de comportament. Els positius són aquells que es mantenen al marge dels tripijocs borsaris: la Caterina, que no s’adapta al nou estat social; la Delfineta, que aviat menysprea la riquesa d’aquesta nova manera de viure; la senyora Mònica, representant del seny i dels costums tradicionals (en el primer àpat de la família Foix, no entén la predilecció dels nous rics per les ostres); mademoiselle Blanche, prototipus de la noia víctima; o en Francesc, l’artista que verbalitza la tesi de la novel·la, “la societat té drets superiors a l’individu”, i que oferirà a Foix la possibilitat de reparar el mal que ha fet. Uns personatges que es contraposen als negatius, caracteritzats per la insensibilitat, la grolleria i la manca de qualitats morals: la família Balenyà, en Jordi, la Pauleta i l’Eladi, en Josep Rodon i en Tomàs Llassada.
En aquesta anàlisi social i moral de la classe menestral, de qui Oller critica el desig d’ostentació i d’aparença, no hi falten els polítics, personatges cabdals de l’inestable segle XIX. Els polítics, progressistes o moderats, carlins, republicans o monàrquics, també són víctimes també d’aquesta febre. I és que en Foix, tot i mantenir-se ferm en la seva intenció de lluitar amb armes netes i justes en aquesta batalla pel diner, a fi de mantenir el seu honor i bon nom, quan entra en el joc de la política per concretar els grans projectes que l’havien de fer passar a la història, ho fa sense cap vergonya, utilitzant les influències i els contactes a Madrid. Altrament, els càrrecs polítics es compren i s’ofereixen amb molta facilitat: en Foix, encegat per la vanitat, accepta la candidatura a Vilaniu, cosa que l’enemista amb Rodon i aquest es val de la murmuració i el descrèdit per posar-li els partits del poble en contra. Però les tornes canvien aviat ja que en Foix, com s’exposa al capítol VIII de la segona part, respon les acusacions “llençant l’or a grapats, pagant religiosament el dividend promès, començant a corre-cuita, amb uns plans més o menys engiponats, les obres del canal de la Solana i l’hospital que regalava al poble”. I, d’aquesta manera, “passà a ésser l’ídol del districte; la coalició sofrí una gran desbandada, i sos fautors quedaren més moixos que polls mullats”. Un episodi, com tants d’altres de la novel·la, d’una innegable actualitat.
Seguint de prop els models de Zola i de Balzac, Oller articularà l’obra com una mena de corpus total de la seva narrativa. Per aquesta raó recupera personatges de novel·les anteriors com Lluís Oliveras i Tomàs Llassada de La Papallona i Josep Rodon i Montserrat Montellà de Vilaniu; i localitza l’acció en els dos indrets recurrents de la seva narrativa: Barcelona i Vilaniu. No és casualitat que sigui justament en Rodon qui obri la novel·la amb la seva entrada a la majestuosa seu de la Borsa de Barcelona, al Pla de Palàcio, quan enmig de l’admiració per la grandiositat de la plaça, recorda “amb tristor son pas per allí, abans de la revolució, quan el portaren pres a la Ciutadella”. A més, La febre d’or és la novel·la de la transformació de Barcelona en una gran ciutat moderna i cosmopolita, producte de la industrialització. En són la prova, a la primera part, la descripció de la Llotja i la sessió a la Borsa (capítol I), el debut del tenor Massini al Liceu (VIII) o les inauguracions de la torre de Pedralbes (XIII) i de l’Hipòdrom de Montjuïc (XIV).
Gil Foix, després de la seva ascensió, en la caiguda s’ha de refiar dels que tan poc havia considerat: el seu germà Bernat, el seu cunyat i gendre Francesc o la seva dona, que mai va perdre el sentit comú ni el món de vista, li fan costat i tenen cura d’ell en les seves hores més baixes. La febre, tal com havia pronosticat en Bernat (“Creguin-me: aqueixes febrades són per demès necessàries, altament higièniques”), té una pujada i després una baixada, que arrossega tothom fins a posar-lo al seu lloc. Joan Sardà a la ressenya La febre d’or, publicada el 4 de març de 1891 a La Vanguardia interpel·lava el lector vuitcentista: «Tú, lector, has conocido a un Gil Foix, a un Eladi; yo les he conocido». Malgrat que hagin passat més de cent trenta anys de la seva publicació, la novel·la encara continua interpel·lant els seus lectors i gaudint d’una envejable modernitat. I, en això, també consisteix el seu classicisme.
Josep Camps Arbós és catedràtic de llengua i literatura a l’INS La Serra, de Mollerussa, i professor col·laborador de la Universitat Oberta de Catalunya. S’ha dedicat a l’estudi i edició d’autors vuitcentistes com Emili Vilanova, Carles Bosch de la Trinxeria, Jacint Verdaguer o Narcís Oller.
