Aquest estiu us proposem una selecció de lectures variada perquè pugueu gaudir d’algunes de les nostres joies de la literatura catalana. Hi trobareu novel·la, poesia, assaig, dites i un col·loqui molt animat. Comenceu pel que més llaminer us sembli!
La febre d’or, un roman de bourse, de Narcís Oller, el creador de la novel·la catalana moderna.
Gràcies a una sòlida formació arrelada en la lectura de clàssics grecs i llatins, però també d’un llarg catàleg d’obres castellanes, franceses, i sobretot romàntiques, Narcís Oller (Valls, 1846 – Barcelona, 1930) inicia la recuperació de la novel·la catalana, que la Renaixença havia relegat a un segon terme darrere el gènere poètic, i de la qual pràcticament des del Tirant lo Blanc i el Curial e Güelfa gairebé no teníem tradició en la nostra llengua.
Gràcies als seus viatges a París coneixerà els autors més rellevants del moment i posarà el focus de la seva escriptura en els models europeus per extreure’n un producte nou en les lletres catalanes. Defensor a ultrança del català com a llengua literària, entenia que el propòsit de la novel·la havia de ser fer un retrat realista de la societat en la qual li va tocar viure, per la qual cosa l’ús del català era absolutament imprescindible.
A La febre d’or ens trobarem doncs un retrat de la Barcelona de la dècada de 1880, on el poder de la nova burgesia creix i la ciutat també ho fa en sintonia amb les grans metròpolis europees del segle. I, com ens escriu Gemma Bartolí a la seva introducció: “No és d’estranyar que llegint l’obra d’Oller ens traslladem automàticament als quadres de Romà Ribera, Joan Brull o Manuel Cusí quan pinten el Liceu; als de Fèlix Mestres, Francesc Miralles o Francesc Masriera quan reflecteixen els balls en societat, o als de Josep Cusachs o Ramon Casas quan posen la mirada en l’Hipòdrom”. Les imatges són molt poderoses, i aquest escenari es completa amb la borsa, el monopoli del ferrocarril, i l’eufòria i posterior davallada que viuran els personatges. El retrat d’una època en què “l’argent fait tout” en una Barcelona víctima de l’ardent febrada dels anys 80 del segle XIX.
Rodoreda, un mapa, de Mercè Ibarz, Premi Trajectòria 2023 per la important tasca de divulgació de la cultura catalana en tots els camps intel·lectuals i artístics que cultiva.
Un assaig breu, ric i inspirador al voltant de la figura de Mercè Rodoreda, que tan profundament coneix Ibarz. A les seves pàgines veurem desplegar-se tota la diversitat i riquesa de referències rodoredianes i personals de l’autora, il·lustrades per una vintena d’obres d’art i fotografies que complementen les seves evocacions i que inclouen algunes pintures de la mateixa Rodoreda. Com diu Ibarz, una memòria d’aprenentatges en forma d’itinerari en la qual dialoga amb l’obra de Rodoreda, i també amb Italo Calvino i el seu Lliçons americanes. Sis propostes per al pròxim mil·lenni, i els quadres del MNAC. I també evocació d’una ciutat, Barcelona, on Rodoreda va viure, que va haver d’abandonar i que va retrobar molts anys després en tornar de l’exili.
Com la mateixa autora afirma en el prefaci:
Desplego en les pàgines següents un mapa sense GPS ni destinació tancada, un viatge en companyia d’obres i vivències que m’han ensenyat al llarg del camí. Són set tombs per la imaginació lectora i pels revolts de l’ofici d’escriure i les seves bifurcacions, ineludibles en les passejades del record en el present. Una memòria d’aprenentatges, se’n pot dir. Per sort, aprenentatges i destinacions no s’acaben mai.
Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig, en versió al català actual de Joan Todó. L’últim “Tast de Clàssics”.
Escrita al segle XVI, és la mostra més important de literatura del Renaixement del nostre país. Tortosí nascut el 1510 i emparentat amb l’aristocràcia local, es va veure implicat directament en les revoltes que van tenir lloc a Tortosa durant uns anys força tumultuosos i quan la ciutat tenia una rellevància molt gran a Catalunya. Hi va encadenar diversos càrrecs oficials: jutge ordinari en cap, paer en cap, procurador en cap i representant municipal en assumptes diversos. Va escriure Los col·loquis el 1557, ja en època de maduresa i relativa calma.
Dels sis col·loquis que conformen l’obra original, aquesta edició en presenta tres, el primer, el segon i el sisè, tots ells tenen forma de diàleg entre els tres protagonistes: el ciutadà Fabio, el cavaller Lívio (alter ego de l’autor), i l’amic valencià Don Pedro, i tracten temes com la situació lingüística del país, amb una ferma i sentida defensa de la llengua catalana, la situació de Catalunya i la Corona d’Aragó dins la monarquia hispànica, l’activitat política i eclesiàstica de l’època, i un retrat de l’entorn natural de les Terres de l’Ebre i de com hauria de ser el desenvolupament econòmic de la zona.
Així, l’autor manifesta al pròleg que:
No he volgut escriure-ho en llengua castellana per no semblar que tinc en poc la catalana, així com per no valer-me d’una llengua estranya per llustrar i defensar la natura pròpia, que és la principal intenció del meu treball […].
I alguns dels temes que veurem tractats en la conversa ens resulten tan propers com aquests:
Sobre la fama dels catalans arreu del món:
Don Pedro: Prou sap el meu estómac la veritat d’això: ara vos dic, deixant a banda tota mena de llagoteries, que no trobe en la nació catalana la gasiveria per convidar que se li atribueix per tot el món, que en realitat arreu que he anat de Catalunya m’han convidat amb gran abundància i liberalitat per poc que em coneguessen. I tinc entès que els resulta tan habitual com respirar.
Sobre els castellans:
Lívio: No sé jo, doncs, d’on treuen tanta arrogància aquests castellans; us dic que jo no sé agafar-me’ls amb paciència, sobretot quan els veig amb unes afectacions tan desmesurades que no tenen igual, i això no tan sols en paraules, sinó també en escriptures.
I sobre els catalans:
Lívio: La negligència de la nació catalana a l’hora d’escriure i guardar les coses contingudes a Catalunya ha estat tan gran que no n’hi ha d’altra de semblant al món. […] I així, dels catalans en trobem poques coses escrites, sobre el que han dut a terme, i per això podem dir, realment, que els de Catalunya sempre han tingut més fets que no paraules, al contrari que els castellans, que sempre han tingut més paraules que no fets.
Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs, de Jafudà Bonsenyor, en versió al català actual de Manuel Forcano i presentació de Victor Sorenssen.
Es tracta possiblement de l’única obra en català escrita per un autor jueu, un aplec de dites i sentències morals i pràctiques feta per encàrrec del rei Jaume II al seu secretari i traductor. El llibre, que tingué fama al seu temps, ens presenta un recull de manaments de la vida pràctica agrupats en capítols temàtics molt desiguals que fan pensar en una antologia de caràcter molt personal. Jafudà ens parla de l’amor, la mort, els savis, els animals, l’ànima, la vellesa, la bellesa, i altres temes que ens preocupen a tots. Manaments de la vida pràctica en versió del poeta Manuel Forcano, plens de saviesa i que encara es mantenen vius.
Com afirma Victor Sorenssen a la seva presentació, el llibre “és un exemple magnífic de com el diàleg de sabers fertilitza la diversitat cultural i recrea el món”.
Nadiu de Barcelona, Jafudà va viure en la segona meitat del segle XIII i les primeres dècades del XIV, i pertanyia a la distingida família de metges i alfaquims o intèrprets de l’àrab dels Bonsenyor. L’obra s’inscriu dins la tradició d’obres de caràcter didàctic i moralitzador tan comunes durant l’edat mitjana, i és coetània de les col·leccions de proverbis de Ramon Llull als quals seguiran els d’Anselm Turmeda.
Us en deixem alguna mostra com a tast:
L’exercici és la cinquena naturalesa.
Qui fa exercici amb moderació no li cal fer-se sagnies.
Que el generós no sigui pas mesquí en tres coses: amb el seu pare, amb el seu hoste i amb la seva abundor.
El ximple que no reconeix el seu valor, encara reconeix menys el dels altres.
“Com un llamp sense pluja i un arbre sense fruit”, això es diu de l’home que diu més que el que fa.
Versos per vèncer. Poesia de la guerra dels Segadors (1640-1652), volum II, a cura d’Eulàlia Miralles
I, per tancar les nostres recomanacions per a l’estiu, aquí teniu una proposta poètica ben combativa i barroca.
A finals del 2020 publicàvem el primer volum de Versos per vèncer, la primera antologia poètica en llengua catalana de la guerra dels Segadors (1640-1652), i si en aquell volum es recollien els poemes més combatius, de l’inici de la guerra, el que us proposem ara presenta, en ordre cronològic, els textos escrits del 1642 al 1652, quan té lloc la caiguda de Barcelona. A Versos per vèncer. Poesia de la guerra dels Segadors (1640-1652), volum II, Eulàlia Miralles tanca aquesta valuosa investigació filològica i historiogràfica, que ens ofereix una mostra significativa dels poemes en llengua catalana que circulaven durant el conflicte pel Principat i Comtats, amb plena consciència que hi havia material en altres llengües que està pendent d’estudiar i divulgar, i independentment de l’opció política de qui escriu cadascun dels poemes.
La literatura de la guerra dels Segadors segueix sent, per norma general, força desconeguda per a la majoria dels lectors, i molts textos han quedat fora del focus de la historiografia. Tal com afirma Eulàlia Miralles a la presentació, amb aquesta antologia podem “entendre com els nostres avantpassats, per vèncer, jugaven a convèncer amb les paraules i els sentiments, i ho feien, entre d’altres, amb els vers com a arma”.
Us deixem com a petit tast aquesta sàtira anònima que no s’atura en els esdeveniments bèl·lics sinó que es recrea en les imatges, posant de relleu com la flor de lis (símbol de la monarquia francesa) aconsegueix fer fugir els lleons (que representen els castellans), igual que la rosa fa amb els escarabats:
Digué Plínio, historiador,
parlant de les propietats
de la rosa i son olor
que, amb formidable terror,
fa fugir els escarabats;
però vui tenim avís
de coses més prodigioses:
que, amb lo valor de Plessis
i amb la bella flor de lis,
los llegons fugen de Roses.
