El nonagenari Stéphane Hessel, en el manifest Indigneu-vos!, proclamava que “la pitjor de les actituds és la indiferència”, i encara afegia que perdre “la facultat d’indignació i el compromís que en deriva” era perdre “un dels components essencials que forma l’ésser humà”. Ens convidava, així, a reaccionar davant de les grans injustícies que assolaven el món en aquell 2010 que va precedir les mobilitzacions dels indignats. Més de set-cents anys abans, el 1295, Ramon Llull escrivia el Desconhort, una de les obres més personals de l’autor. Llull ens hi presenta un personatge anomenat, també, Ramon, que es troba desconsolat, irat i, fins i tot, enfellonit, per la seva impossibilitat de canviar un món que percep desordenat i va. Ramon es retira en un bosc per plorar els seus fracassos i allà es troba un ermità, que mira de consolar-lo. Així, s’inicia un diàleg que és el tronc de la peça i que dona peu a mostrar dues actituds a adoptar davant d’un món que no gira com toca. L’obra parla, justament, de com cal reaccionar davant l’adversitat i arriba a una conclusió que, encara avui dia, dona una lliçó de constància i que, com Hessel, interpel·la el lector perquè s’alci i actuï.
Quan Llull escriu el Desconhort ja té més de seixanta anys i fa tres dècades que lluita incansablement per acomplir la gran tasca de convertir els no cristians per la via de la raó. L’escriu a Roma, després de rebre una resposta freda del papa Bonifaci VIII davant les seves propostes. Llull l’havia intentat convèncer de la necessitat de crear escoles que ensenyessin tant llengües com l’art lul·liana per poder predicar la fe de Crist arreu. A la vegada, l’havia volgut persuadir de la conveniència d’organitzar una croada militar per recuperar Terra Santa. La negativa del papa s’ajunta a un cúmul de fracassos. El beat se sent desoït i li dol que un projecte que ell veu tan evident i efectiu obtingui tan poc suport. És aquest, el punt de partida del Desconhort, en el qual l’alter ego de l’autor es plany justament d’aquests mateixos treballs. Les lamentacions de Ramon i el contrapunt de les respostes de l’ermità —que presenta, d’entrada, una actitud molt més pràctica i conformista— és el fil conductor de la composició, que s’allarga durant 69 estrofes monorimes de dotze versos alexandrins.
L’obra s’ha publicat en la col·lecció “Tast de Clàssics”, que pretén apropar els grans títols de la literatura catalana medieval i moderna al públic general. L’edició és sòbria i precisa: no hi falta ni hi sobra res. El text medieval, que va curar Josep Romeu i Figueres el 1957, es presenta acarat a l’esplèndida versió al català actual de Miquel Desclot. És fàcil i còmode, doncs, de fer-ne una lectura comparada. La traducció de Desclot, que és la gran novetat de l’edició, és àgil i llegidora. Amb una gran mostra d’habilitat i d’ofici, manté no només el metre, sinó també la rima del text original. Desclot, així, fa de traductor, però també d’escriptor, i produeix una obra nova, autònoma i que manté l’essència del text de partida. La traducció és molt clara i comprensible, però, a la vegada, guarda un cert gust medieval perquè, en ocasions puntuals, opta per mantenir mots originals que avui dia estan en desús, sobretot en posició de rima.
L’edició va acompanyada d’un pròleg brevíssim del mateix Desclot que desgrana els trets essencials de l’obra perquè el lector pugui entrar-hi ràpidament. La intenció és donar quatre claus de context i de lectura perquè es pugui passar de seguida a un text que està preparat per ser assaborit amb facilitat, com un peix ben net d’espines. Ja un cop dins de l’obra, l’anotació és mínima: només s’aclareixen els passatges que podrien fer entrebancar un lector no expert en el període medieval. El resultat és una edició minimalista, llegidora i clara, que pot fer les delícies del gran públic i que serveix de porta d’entrada perquè els lectors més àvids puguin, després, buscar altres títols més especialitzats que els il·lustrin sobre l’autor i la seva magna obra.
La tria de publicar un Desconhort assequible i proper també és un encert. En el pròleg, Desclot afirma que “és una obra extraordinària de la nostra literatura medieval que mereix ser més coneguda enllà dels cercles especialitzats”. Això és ben cert i ho és, sobretot, perquè l’obra té diverses capes de lectura. D’entrada, els objectius literals de Llull —convertir els no cristians fent ús de l’intel·lecte i, fins i tot, servint-se d’una porció raonable de força— és fàcil que no despertin les simpaties d’alguns lectors postmoderns, fills de la postveritat i de les lluites per la pluralitat. Ara bé, el missatge profund de l’obra va més enllà i el títol n’és la clau de lectura. En la tradició literària medieval, existeix un gènere d’obres consolatòries que exhibeixen arguments, sovint teològics, espirituals o filosòfics, per conhortar els homes de la tristesa. En el Desconhort, Llull ens situa en un marc similar, però capgira el tòpic: el personatge de Ramon no només no acaba consolat, sinó que aconsegueix desconsolar l’ermità, que era l’encarregat de tornar-li la pau. El que és interessant és que a Llull no li interessa la consolació, sinó justament la desconsolació, la indignació. Davant de la impossibilitat d’acceptar l’estat deplorable del món, Llull no veu altra sortida que continuar la lluita.
De fet, l’ermità i Ramon són encarnacions de dues posicions humanes davant del conflicte inevitable. El primer considera que la desconsolació i la ira són pecaminoses perquè no accepten l’ordre diví natural de les coses: fa una crida, doncs, a l’acceptació, a la paciència i al conformisme. En canvi, el segon té una posició activa davant les dificultats: irat, es nega a descansar fins que vegi desaparèixer el desordre del món. La ira de Ramon, l’únic pecat mortal que admet haver comès en els últims trenta anys, és un estat justificable perquè no és altra cosa que una reacció lògica i racional davant d’un món capgirat. Justament, aquesta ira és el que dona força al personatge per perseverar, com si fos una Greta Thunberg medieval. És una crida a la indignació amb prou paral·lels a la que pronunciava Hessel el 2010: un clam cap a la no-indiferència i cap a l’acció.
Per més que no compartim el marc mental ni els objectius de Llull, el Desconhort ens parla de la saviesa d’un home que entén la necessitat de donar resposta. La perseverança, tossuderia i activisme de Llull ens inspira a mirar els problemes de cara. En un 2024 assolat per les guerres, pels atacs a la pluralitat i per l’emergència climàtica, entre molts altres desastres, aquesta necessitat de respondre continua vigent. En el Desconhort, Llull ens diu: “Davant d’aquests embats, no us consoleu: desconsoleu-vos! I lluiteu amb perseverança pel que és bo i just”.
