Poc després de 1424, un poema en francès de 800 versos escandalitzava la cort de França, es convertia en el centre d’un debat literari i es difonia arreu d’Europa. Es tractava de La Belle Dame sans merci i era obra d’Alain Chartier, funcionari de cancelleria i diplomàtic dels reis de França, també documentat a la cort angevina de Violant d’Aragó, filla de Joan I i mare d’un dels candidats de Casp.
Unes dècades més tard, però abans de 1457, un poc conegut Francesc Oliver traduïa el poema al català i en vers. La filòloga i traductora Marta Marfany presenta ara, a la col·lecció «Els Nostres Clàssics», l’edició crítica d’aquesta versió de La Belle Dame sans merci, anteriorment publicada per Amadée Pagès i Martí de Riquer. El text va acarat amb l’original francès, i s’acompanya d’un estudi que aporta nova llum a la bibliografia sobre les traduccions medievals catalanes i la recepció de la poesia francesa a Catalunya.
El poema de Chartier segueix un fil narratiu simple: la veu narrativa (l’«actor», ‘autor’), que acaba de perdre la seva estimada, arriba a un jardí on se celebra una festa i hi és convidat. Incapaç de dissimular el seu dolor enmig de l’alegria general, se n’allunya. Sense voler-ho, és testimoni inadvertit d’una conversa entre dos personatges sense nom, l’«amant» i l’«amada» («Dame», a l’original), que ocupa el gruix del poema. En estrofes alternants de vuit versos, l’amant reitera el seu amor a la dama, exposa la inamovible voluntat de servir-la i descriu el patiment que arrossega per la seva manca de pietat que —afirma— el durà a la mort. Per la seva banda, la dama li manifesta el seu rebuig, es desentén de qualsevol responsabilitat en l’estat d’algú a qui mai no ha donat peu a pensar que corresponia al seu amor, i argumenta la fal·làcia que s’amaga rere la passió amorosa tal com la descriu l’amant. Passat un cert temps, el narrador s’assabenta que aquest ha mort de tristesa i dolor, i, en una interpel·lació final a les dames del públic, revela finalment el nom de la protagonista: és la Bella Dama sens mercè.
Tot apuntava que l’amant havia mort desesperat i això, davant d’un auditori medieval, condemnava la seva ànima. Naturalment, el tòpic de la mort per amor havia estat, era i seria present a la tradició lírica. En aquest cas, però, esdevenia real. La culpable n’era la dama, que en les seves intervencions feia a miques l’ortodox marc mental de l’amor cortès representat per l’amant, tot oposant-li un discurs contra l’amor, amb avisos sobre els seus perills, en particular per a les dones, i arguments contundents, com el famós «los ulls són fets solament per mirar» (v. 238), resposta lapidària a la imatgeria en boca de l’amant sobre el paper d’aquest òrgan en el procés d’enamorament («vós [...], qui la guerra em donàs / quan vostres ulls escriviren la lletra / per la qual mi desafiar mostràs», vv. 227-228).
La polèmica suscitada per Chartier va donar peu a un cicle de poemes i escrits atacant o defensant la protagonista, que sovint compartien difusió amb La Belle Dame, una obra de la qual es conserven gairebé cinquanta manuscrits. Una altra prova del seu èxit és l’existència de traduccions quatrecentistes en vers a l’anglès, al català i a l’italià.
S’ha volgut identificar el traductor de La Belle Dame al català, Francesc Oliver, amb un cavaller homònim de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. No se n’ha conservat cap més obra, però la versió de Chartier demostra un domini excel·lent de la pròpia tradició poètica. Resulta llaminer veure-hi el misteriós Oliver de qui alguns coetanis afirmen que s’havia suïcidat per amor, però la hipòtesi presenta incoherències que, ara per ara, la fan descartable.
Francesc Oliver va dur a terme una tasca poc habitual a l’edat mitjana: traduir en vers una obra poètica en llengua vulgar, i ho va fer amb una metodologia que presenta particularitats respecte de les traduccions en prosa, tradicionalment més ben estudiades per al cas català. Va saber mantenir un difícil equilibri entre el respecte a la lletra d’un best-seller europeu llegit, citat i parafrasejat a la Corona d’Aragó, i el seu trasllat al codi poètic local. Començant per la mètrica: adapta l’octosíl·lab francès al decasíl·lab característic de la lírica catalana; i acabant per la inclusió de mots, fórmules i rimes que el públic devia reconèixer fàcilment, amb ressons puntuals d’Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i Joan Berenguer de Masdovelles.
La tasca minuciosa d’analitzar les tècniques de treball d’Oliver i reconstruir la seva «memòria literària» ha estat duta a terme magistralment per la curadora del volum, Marta Marfany, que per la seva doble formació com a medievalista i traductora tenia el perfil òptim per fer-ho. A la introducció i a l’anotació al text, el lector hi trobarà referències constants als paral·lelismes i deutes de la versió d’Oliver amb poetes francesos i, sobretot, catalans dels segles XIV-XV, amb remissió a les edicions crítiques i també, per als catalans, al projecte en línia RIALC, des d’on podrà accedir als poemes citats. Tot plegat ens situa davant d’una traducció reeixida, que reflecteix tant la maduresa de la lírica catalana com la feliç assimilació de la poesia francesa de moda.
