Un autor com Josep Maria de Sagarra no podia faltar a la nostra col·lecció “Imprescindibles”, l’autor teatral més popular del seu temps, poeta cantat i recitat, i pare d’una de les millors novel·les de tot el nostre segle XX, Vida privada. Una obra de to europeu i d’abast internacional hereva dels corrents novel·lístics del seu temps (se la va comparar amb la Recerca de Proust, però també amb el Contrapunt de Huxley), i que encara avui es llegeix d’una alenada.
Polèmica quan es va publicar per primer cop, i objecte de crítiques punyents malgrat (o potser, precisament per això) l’èxit incontestable de públic i el Premi Crexells de narrativa, Vida privada va ser prohibida un cop acabada la guerra i no va ser fins al 1965 que es va poder tornar a publicar gràcies a les gestions de Mercè Devesa, viuda de l’autor. Però amb fragments censurats i una edició a càrrec de Joan Oliver, director literari de Proa, que va incloure moltes esmenes lingüístiques i estilístiques que traïen l’estil original de l’autor. Narcís Garolera ens explica a la introducció el seu origen en els prejudicis al voltant de la llengua de Sagarra, que eren hereus d’un Noucentisme que no apreciava el seu català de bon llegir, plàstic, molt proper a la llengua col·loquial de l’època i a la societat que retratava, i agosarat a l’hora d’utilitzar termes forasters i neologismes. Un estil, però, que va ser molt valorat per figures com Josep Pla i Pompeu Fabra, entre d’altres, i que va ser un dels grans encerts de la novel·la.
El 1967, dins les Obres completes publicades per l’Editorial Selecta, el text encara apareixia esmenat, tot i recuperar fragments que havien estat censurats, i no va ser fins al 1983 que Xavier Bru de Sala en va curar una edició íntegra per a l’editorial Proa fidel al text de la primera edició. L’editorial el va reeditar el 2007 amb pròleg de Lluís Permanyer.
El 1997, el mateix Narcís Garolera en va preparar una acurada edició per l’Obra completa de l’editorial Tres i Quatre que reproduïa amb tota fidelitat el text publicat per l’autor. Aquesta edició és la que ha servit de base a la que publiquem ara a Barcino, amb un text novament revisat que ha permès recuperar la prosa viva, fresca i brillant de Sagarra.
Mostra de l’interès que suscita i de la seva qualitat, Vida privada s’ha traduït a diverses llengües, i actualment està disponible en castellà, francès, alemany, neerlandès, anglès i italià. També se n’han fet diverses adaptacions per a la televisió i el teatre, el 1987 com a minisèrie dirigida per Francesc Betriu i amb guió del mateix Betriu amb col·laboració de Gustavo Hernández, Juan Marsé i Jaime Gil de Biedma. El 2010 arribava l’adaptació teatral gràcies a Xavier Albertí, que va fer una adaptació lliure del text per al Teatre Lliure. I finalment, el 2018 TV3 va estrenar una nova versió en dos capítols i guió de Coral Cruz dirigida per Sílvia Munt.
Tornant a l’autor i al context en què va ser publicada l’obra, Narcís Garolera parla a la introducció de la interessant discussió que hi va haver a la Catalunya dels anys 20 al voltant de la novel·la, i que va sorgir d’una confrontació amb els postulats del Noucentisme en relació amb el gènere i a la llengua literària. Josep Maria de Sagarra i Carles Riba en van ser dos dels protagonistes, i en diversos articles de premsa publicats des dels primers anys 20 fins als 30, reclamaven per als lectors en català el cultiu d’aquest gènere que havia de col·locar la nostra literatura al mapa que els grans autors europeus estaven configurant amb les seves grans obres.
Garolera ens cita fragments de diversos articles i, per aquells lectors curiosos que vulgueu aprofundir en el pensament literari de Sagarra, us reproduïm aquí, íntegrament, l’article que va publicar a La Publicitat l’11 de maig de 1924 amb el títol de Novel·la catalana, on obre foc en aquest debat i recull els postulats que acabarien prenent forma a Vida privada:
Totes les literatures del segle XIX que tenen cara i ulls han produït una quantitat de novel·la fantàstica. Des que a la literatura se li ha donat un sentit realista —i això al món no s’ha fet sinó després del Romanticisme— la novel·la ha anat pujant, engrandint-se, eixamplant-se i aprimant-se, i ficant-se per tot arreu. El segle XIX és el segle de les grans novel·les; al costat de l’esforç enorme dels francesos, fins a arribar a produir coses tan perfectes com el cas de Flaubert, hi ha el monstruós i formidable monument de la novel·la russa, i les múltiples provatures i les grans troballes que s’han fet en els països de l’Europa central.
De totes les formes que té l’art de la paraula, aquesta de la novel·la és la més assequible, la més apassionant, la que s’adapta més a tots els paladars; és la forma democràtica per excel·lència de l’art de la paraula. Ara, que tothom sap que perquè es produeixi un fort moviment novel·lístic es necessita un estat social complex, madur i definible, i es necessita sobretot un estat filològic també madur, flexible, sense entrebancs, un estat filològic en què l’escriptor es trobi resoltes les dificultats primàries i secundàries, que pugui treballar amb una llengua treballada.
Els casos de grans intuïdors, com el Rabelais o com el Cervantes —i aquí citem aquests casos en un sentit purament filològic—, han de precedir de molts anys en una llengua literària al veritable moviment novel·lístic.
En el segle XIX totes les literatures que tenien història i tradició es trobaven en el moment apte per tirar al dret en el camp de la novel·la. Tots els caires de la vida pública i privada, totes les tempestes i depravacions del cor, totes les tombarelles de la voluntat i del sentiment, tingueren cabuda dintre la pista del circ màxim de l’escriptor. Es va provar tot i es va dir tot el que a un hom se li podia acudir. Els novel·listes agafaren les societats respectives, les classes altes i mitjanes i baixes, i en tragueren el suc: uns, pobrament, falsament; altres, tocant al viu i al moll de l’os, enquadrant i creant ambients i figures immortals.
A França es va esprémer aquest segle XIX de la burgesia i de la democràcia i del progrés material, amb totes les complicacions polítiques i econòmiques, per fer-ne vi delicat de fantasia: vi d’aquest gra de raïm vivent i tremolant que és el cor dels homes i de les dones.
© Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, A., & Capdevila, C. (1922).
© Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, A., & Capdevila, C. (1922).La Publicitat (Barcelona, Catalunya: en línia).
Avui dia la novel·la, en aquests països una mica fadigats de cultura i literatura, va fent el seu fet, va tirant endavant, i la producció novel·lística no minva. Però els temes dels escriptors comencen a fugir del radi purament nacional; els novel·listes d’ara s’han dedicat a olorar i observar en llurs ciutats o en llurs paisatges; ara una mena de vent d’exotisme, iniciat abans de la guerra i cada dia més aguditzat, preocupa totes les literatures europees. Naturalment que hi ha casos de reacció en un sentit contrari; però és curiós veure que a França, per exemple, últimament han tingut grans èxits novel·les d’argument colonial, o, si més no, inspirades per l’atracció del viatge, de l’exotisme i del canvi d’ambient.
I és que l’escriptor cerca l’originalitat, cerca la manera noble o comercial d’interessar o d’apassionar el públic. Tothom està tip de les novel·les de l’adulteri o del buròcrata complicat o infeliç, i per això el públic de tota mena es llança com un desesperat als braços d’un exotisme sa i pur, com, per exemple, el de Maria Chapdelaine, o es llança als braços d’un exotisme admirablement podrit com el de Paul Morand.
Quan hom mira aquest extraordinari monument novel·lístic europeu, fet entre el segle passat i el segle que vivim, i s’adona de la pobresa, per no dir de l’absència absoluta de la novel·la catalana, li agafa una gran tristesa i un desig que aquest buit lamentable de la nostra literatura comenci a omplir-se una mica. És evident que, fins ara, es pot dir que la novel·la catalana no tenia manera material de poder viure. En primer lloc topava amb la dificultat filològica; en segon lloc la vida del nostre poble no tenia potser una personalitat prou definida i prou complexa perquè es produís el desitjat moviment novel·lístic. No és pas que des del començament de la nostra renaixença literària deixessin de sortir plomes de bona voluntat, amb la sana intenció de produir novel·la nostra; però no deixava d’ésser esforços mancats i temptatives inútils. El català flexible, apte per dir totes les coses que cal dir en una novel·la, tot just comença a apuntar, tot just ens el trobem encara tebi, encara esborronat i desorientat com una criatura que acaba de néixer.
En el nostre poble restava viu i intacte el doll de poesia popular i la llengua de la gent de la muntanya i la marina; per això es dona un cas de poeta tan enorme, tan emparentat amb el folklore i la poesia del poble, com fou mossèn Cinto [Verdaguer]; per això els assaigs de prosa catalana més reeixits, els intents de novel·la més acceptable foren els que s’encararen amb la vida rural i popular.
Avui dia la nostra llengua comença a ésser apta per dir meravelles, per arribar a totes les possibilitats; la prosa d’en Josep Carner demostra això que estic dient. Encara hi ha grops, encara hi ha dificultats per resoldre, però amb un cert instint, amb una certa bona voluntat i amb una certa disciplina, jo estic convençut que avui dia el català pot presentar-se com una llengua literària no diré perfecta, però que no farà cap mal paper al costat de les llengües europees treballades des de cinc-cents anys.
I avui també la nostra vida barcelonina ofereix una quantitat d’aspectes peculiars, interessantíssims, ben nostres i ben definits, que donen molt camp a córrer a un observador agut, a un creador d’històries i a un constructor de fantasies consistents.
No cal recórrer a la vida aventurera rural, ni al drama de suburbi, ni al pou de la misèria. La grapa del novel·lista pot escorcollar les cases del passeig de Gràcia, els cafès, els despatxos, la dreta i l’esquerra de la Rambla, la gent que retira d’hora i la gent que retira a tres quarts de quinze. La virtut i la depravació, l’egoisme i la generositat de la nostra gent; aquesta societat jove i rebregada al mateix temps, pastada pel nostre cel i la nostra llum, que li donen una sèrie de característiques i que la fan complexament original, està cridant la ploma del novel·lista a què vingui amb l’empenta que tot això es mereix i comenci a clavar damunt de les pàgines d’un llibre tots aquests cors i totes aquestes ànimes, tots aquests germans de llengua i de poble que ens trobem cada dia allà on sigui i que els diem “Déu vos guard” i “Adeu-siau”.
