Francesc Vicent Garcia (1579-1623), popularment conegut com a Rector de Vallfogona, va passar de ser el principal referent de la literatura catalana durant més de dos-cents anys, a ser menystingut a finals del segle XIX i oblidat durant la major part del XX. Enguany, la commemoració del quart centenari de la mort i la publicació, llargament esperada, de l’obra completa, poden suposar un nou punt d’inflexió en la valoració del que va ser el millor i el més llegit dels nostres poetes entre Ausiàs March i Jacint Verdaguer.
Representació idealitzada de Garcia (1840)
Un poeta del territori
Nascut a Saragossa però de família tortosina, Garcia va créixer a la capital ebrenca, va estudiar a Barcelona i va ser ordenat capellà a Vic. Allí ingressà dins el cercle de confiança del bisbe Robuster, una figura de certa rellevància a la Catalunya dels primers anys del XVII. D’ell n’obtingué la parròquia de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), que va regir des de 1607 fins a la seva mort, el 2 de setembre de 1623. Va fer una trajectòria relativament exitosa, principalment al servei d’una de les famílies més poderoses del moment, els Montcada, i va alternar la vida tranquil·la a la Vall del Corb amb diversos desplaçaments pel país, normalment motivats per la seva vinculació amb aquesta família.
Signatura autògrafa de Francesc Vicent Garcia
El retaule poètic del Rector
L’obra completa de Garcia consta d’unes 160 poesies. Els temes més recurrents són l’amor, el desig, l’actualitat política i social del seu temps, els personatges i comportaments censurables i la reflexió sobre la literatura i el fet mateix d’escriure. És un excel·lent compositor de petits quadres poètics, que poden resumir una escena ben perfilada en el breu espai d’un sonet o una dècima. Tant és així que una lectura seguida dels poemes produeix la impressió d’estar contemplant un retaule en el qual els límits entre la realitat i al ficció s’han desdibuixat i els homes i les dones de tota condició conviuen amb els personatges de la mitologia clàssica i la tradició cristiana: hi veiem desfilar déus, sants, muses, nimfes, bisbes, virreis i nobles, però també bandolers, bevedors, poetes, fusters, bugaderes i segadores, i una bona colla de frares i monges de costums força relaxats.
El bandoler Perot Rocaguinarda en un gravat de l’època.
Garcia li va dedicar un dels seus sonets.
Una part substancial de l’obra del Rector és poesia satírica. I, com tantes vegades s’ha dit, efectivament, moltes d’aquestes composicions contenen al·lusions a elements sòrdids i escatològics. Però Garcia és un poeta amb molts registres, que també escriu composicions totalment serioses, plenes d’imatges poètiques delicades i elegants, referències erudites i elaborats jocs fonètics i conceptuals. És el cas dels poemes d’amor, dels morals, i, sobretot, dels textos dedicats a lloar personatges il·lustres com el rector de l’Estudi General de Lleida o el rei Felip III.
La llarga trajectòria d’un poeta mític
Garcia va ser un poeta molt conegut i admirat en vida, en el context de la renovació de la poesia catalana del primer Sis-cents. I després de mort, la seva fama no va parar de créixer: escriptors de la següent generació com Gaspar Sala o Francesc Fontanella ja el citen com un referent, i ocupa un espai preeminent en la major part dels cançoners poètics principatins del segle XVII. A començaments del XVIII s’explica a la universitat com a exemple de bona poesia i l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona n’edita per primer cop l’obra completa. Aquesta publicació serà clau per a la seva popularització, ja que s’anirà reeditant, amb algunes modificacions i ampliacions, al llarg de tot aquest segle i del següent.
Portada de la primera edició de l’obra completa de Garcia publicada el 1703
a Barcelona per l’Acadèmia dels Desconfiats.
Durant el segle XIX es produeix el moment àlgid de la popularitat del Rector, però també l’inici del seu declivi. D’una banda, la seva obra es reedita una desena de vegades. A més, gràcies a tot un seguit d’anècdotes gracioses sobre la seva vida que s’havien anat difonent oralment des del segle XVIII –i que avui sabem que eren majoritàriament apòcrifes–, el Rector s’instal·la dins l’imaginari col·lectiu sota la forma d’un personatge entranyable, enginyós i murri, que sovint ja ni tan sols s’associa amb el poeta Garcia. Durant la segona meitat del segle, amb la consolidació de la societat de masses i el ressorgiment de la consciència nacional, el personatge del Rector experimenta un procés de construcció similar al de mites com el Comte Arnau o el bandoler Serrallonga; protagonitza obres de teatre i biografies novel·lades, es fa servir com a reclam per a productes comercials i fins i tot dona nom a publicacions periòdiques.
Portada de l’obra teatre de Serafí Pitarra Lo rector de Vallfogona: drama en tres actes i en vers,
estrenada al teatre Romea de Barcelona, la nit del 14 de novembre de 1871.
Al mateix temps, però, els impulsors de La Renaixença el consideren un poeta castellanitzat i la quinta essència del mal gust poètic. Però, avui sabem veure que tenien un coneixement de la llengua i de la tradició força limitats, i que la seva visió estava molt condicionada per biaixos polítics, morals i ideològics, i, en fi, per una visió de la literatura que ja no podia apreciar l’estètica barroca. No obstant això, el seu missatge va arrelar amb força, fins al punt d’acabar reduint el Rector a la caricatura del poeta escatològic, vulgar i menor, que no mereixia l’atenció del públic ni de la crítica; una visió que es va acabar imposant i es va mantenir fins a finals del segle XX.
Una nova edició per a una nova recepció
Les coses van començar a canviar a partir de la dècada de 1980, amb l’edició de l’obra completa realitzada pel filòleg gironí Albert Rossich, que finalment es publicarà el proper mes de maig a la Biblioteca Barcino. Aquest primer volum de les obres de Garcia presenta els sonets i les dècimes. I durant la primavera de 2024 arribarà el segon, que inclourà els quartets, , les quintilles, els romanços i les altres formes mètriques, així com el Panegíric a Felip de Berga i el sermó que Garcia va pronunciar a Girona l’any 1621 amb motiu de les exèquies a Felip III.
Rossich ha donat als textos una ortografia actual, però sense canviar el so ni la forma original de les paraules i, aprofitant que els poemes no tenien cap ordre establert pel Rector, els ha reordenat per formes mètriques i per temes. El primer volum inclourà una introducció molt completa, en la qual l’estudiós gironí presenta una biografia actualitzada de l’autor, elabora una nova visió de la recepció i la importància de Garcia en la història de la literatura catalana, aclareix els problemes de transmissió de la seva obra i els dubtes amb les falses atribucions, i explica, amb nous arguments, per què la llengua del Rector és molt menys castellanitzada del que es pensava fins ara.
Albert Rossich a casa seva, durant la revisió final dels sonets
i les dècimes de Garcia (Octubre 2022).
(Foto: Marc Sogues)
La publicació de l’obra completa del Rector suposa una fita en la restauració del nostre patrimoni literari, i un acte de justícia amb un dels autors més importants de la nostra tradició. Amb la nova edició, doncs, podem dir que el Rector ja està a punt per al segle XXI i per arribar a un nou públic, per al qual és pràcticament un desconegut. Veurem, ara, quina fortuna li depara el futur!
Visiteu la web de l’Any Rector per estar informats de tot el que es prepara per la commemoració d’aquest aniversari tan especial.
Imatge promocional elaborada per Ignasi Blanch (2023).
Marc Sogues és filòleg i professor. Ha participat en la realització de l’edició crítica de l’obra completa de Francesc Fontanella i forma part de l’equip que prepara l’edició de la de Vicent Garcia. Està especialitzat en poesia satírica i política catalana dels segles XVII i XVIII.
