Parlar de la poesia del Rector és parlar d’un llegat que ha arribat al nostre moment contemporani aviciat per una tradició que no l’havia sabut llegir prou, l’havia carregat de prejudicis i de lectures en diagonal, i no l’havia volgut integrar a una continuïtat cultural i literària que ens defineix. Afortunadament, gràcies a la feina d’estudiosos, experts i pacients, com Albert Rossich, hem deixat lluny els discursos de “la decadència”, que defensaven que la literatura produïda entre l’esplendor medieval i l’alenada de la Renaixença era un grup homogeni de literatura menor, mancada d’esperit alt i una mica d’estar per casa. Amb aquesta edició, no tan sols la poesia del Rector, sinó tot el Barroc poètic català, amb la seva estètica i els seus actes poètics, prenen una llum pública que encara no havien tingut en una edició crítica.
Quins pesos de la tradició ha arrossegat la poesia del Rector fins fa poc? No se l’ha reconegut com a poeta barroc europeu de primera línia i no s’ha estudiat amb prou decòrum nacional el fet que anés a beure de les fonts d’una literatura estrangera (la castellana). Contràriament, un cop es va acordar que formava part del lloc comú de la poesia satírica, escatològica, impúdica, plena de forats de cul, pústules infectades i monges amb malalties, hom li començà a atribuir textos que no eren seus. Així, es creà la famosa etiqueta vallfogonisme, que acollí tota mena d’estètiques malsonants, burlesques i podrimeneres, com si fos la comuna del poema “A una necessària”, en què, literalment, tothom va a fer de ventre a la rectoria de Vallfogona.
Si per obres soberanes
són tinguts lo Coliseo,
lo Colós i Mausoleo
(memòria de coses vanes)
ací mil culs retronant
faran memòria perfeta
de l’assalt de la Goleta
i victòria de Llepant.
L’esperit burleta i escatològic hi és, però perfila una mirada a l’entorn de grans construccions i de gestes militars molt lloades al seu moment. No parlam, doncs, d’un glosador o un versaire de gust groller, sinó d’un poeta que s’entesta a capgirar algunes tradicions de la poesia lírica i a continuar-ne d’altres. Són ben lluny de l’esperit del Rector molts autors atribuïts al vallfogonisme, a alguns dels quals adreça la queixa provocativa i estètica en el famós sonet “Queixa’s l’autor de l’abundància de poetes”.
A hores d’ara, podem parlar lliurement de la poesia d’aquest autor paradigmàtic, un cop els segles i la filologia l’han instal·lat a les coordenades històriques i culturals que li pertanyen. La poesia del Rector és una panoràmica completa de la mirada d’un poeta culte, dotat de grans qualitats i d’un món espiritual i polític propi, que viu entre el final del segle XVI i el primer quart del segle XVII. Amb la seva aventura poètica, el Rector fa escac a una sèrie de condicionants culturals que s’havien mantingut de la lírica medieval ençà, i que els poetes renaixentistes havien assimilat i actualitzat. L’escac és, naturalment, violent i no mancat d’insolència, i es manifesta per mitjà d’un personatge que eclipsa la seva figura poètica. Els poemes no són de Francesc Vicent Garcia, sinó d’un rector rural, a la vila de Vallfogona, que multiplica el jo poètic, l’escapça en un joc de miralls, que té un biaix crític però també en té un de moral i un d’estètic.
Així, la bellesa es manifesta com un combat entre l’idíl·lic i el real (“A una hermosa dama de cabell negre…”), la impossibilitat de l’experiència de l’amor és deguda a un simple element arquitectònic (“Queixes d’un galant…”), i per damunt de tots els elements màgics, mitològics i naturals que bramen, bramen els animals domèstics a què s’atribueix la pobresa d’esperit humana: els ases (“Soneto”). La poesia del Rector, sense deixar a part l’estil dels grans barrocs, fonamenta part del seu discurs poètic en el tòpic principal d’aquest corrent: el desengany. Encara no ha arribat el Romanticisme, i els poetes no s’han de reivindicar com a part d’un poble o una nació. Però les dents perlades, les cares blanques, els cabells rulls i els intactes mites grecs han perdut l’efectivitat de l’avior:
Cauen-ne per los prats d’esmortuïdes,
dels faunos, sos amics, desemparades:
mes, què se’m dóna a mi que a tots los cremen?
La poesia de Garcia usa recursos poètics d’alta magnitud per a destruir tòpics i prototips, denunciar professions corruptes, anar contra el món simple de les aparences, sempre amb un alè de modernitat i amb el jo poètic conscientment desvinculat del jo cultural. És, a més, un creador de llengua: té una expressió poètica versàtil i lluminosa, que els poetes venidors, si us plau per força, recolliran quan comencin a sonar les campanes de l’edat contemporània. Però el Rector ja ens hi acosta: llegim com a germans els poemes “Au lecteur” de Baudelaire i “Al lector” de Garcia, en què l’un el tracta d’hipòcrita i l’altre li encasta, en un vers final famós, que és un ase:
Entres en mar tempestuosa o queda,
en terra estigues, sossegat o ab ira:
sempre, pio lector, seràs un ase.
Carles Rebassa – Poeta
Si en voleu saber més, podeu continuar llegint sobre el Rector de Vallfogona a l’article que va escriure Marc Sogues per al nostre blog.
