Hem convidat Marc Sogues, filòleg i professor a la Universitat Oberta de Catalunya, a publicar al nostre blog un article sobre la importància de la poesia catalana durant el Barroc. Fins fa ben poc, aquest era un període poc i mal conegut però en els darrers anys, els estudiosos n’han començat a reivindicar l’interès i a apuntar la importància que va tenir en la nostra tradició literària .
La segona edat d’or de la poesia catalana
Hi ha un sonet molt cèlebre de Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, que fa broma sobre un dels (suposats) mals del seu temps: l’excés de poetes. Al poema, Apol·lo visita les muses i les troba estressades perquè no donen abast a produir prou llorers per a celebrar-los a tots: «Ja són tants los que vui fan de poetes / que ens faltaran llorers per a corones», es queixen. És clar que l’escena és una exageració humorística pròpia de la poesia burlesca en què tant va excel·lir el Rector, però també és indicativa d’una realitat: durant la primera meitat del segle XVII, la poesia en català va experimentar una florida sense precedents.
«I és que, lluny de ser un moment decadent,
aquest inici del XVII, en realitat va ser un període
de renovació per a les nostres lletres,
i especialment per a la poesia.»
Un període de renovació
Aquest auge en la producció poètica és resultat de la recepció de l’estètica barroca, que s’associa amb una manera més lliure, moderna i dinàmica d’escriure. Els poetes opten per estrofes d’origen italià i castellà, com el sonet, la dècima, la redondilla i, sobretot, el romanç. Els referents culturals de l’humanisme i de la tradició cristiana es combinen amb naturalitat amb d’altres de més propers, sovint extrets de la vida quotidiana i, els autors, imbuïts de l’esperit del seu temps, adopten una visió desenganyada del món que en alguns casos es concreta en una percepció tràgica de l’existència i en d’altres –la majoria, en el cas català– en la desidealització per mitjà de la paròdia. (Per això les muses del poema de Garcia fan una cosa tan humana i terrenal com treballar).
El Rector aporta un ingredient bàsic en aquesta renovació: un llenguatge poètic propi, versàtil, expressiu i mal·leable, a mig camí entre la retòrica culta i l’expressió popular. Això estimula tot un ambient bulliciós de versaires, les composicions dels quals es compten per centenars. Moltes són anònimes, però també n’hi ha de poetes avui menys coneguts, com Terré, Massanés o Pardina, entre d’altres. Aquest ambient s’anirà desplegant amb naturalitat fins ben entrat el segle, i assoleix el seu zenit durant la dècada de 1640 en la poesia de Francesc Fontanella i Josep Blanch, autors ja d’influència gongorina.
Tot això fa que la realitat d’aquesta època no es correspongui amb la descripció que històricament se n’ha fet. I és que, lluny de ser un moment decadent, aquest inici del XVII, en realitat va ser un període de renovació per a les nostres lletres, i especialment per a la poesia.
«És una mostra més de la vitalitat del vers a l’època,
i de l’existència d’un sistema literari sòlid,
capaç de difondre textos en llengua pròpia,
quan calia, de forma massiva.»
Tots els camins de la literatura en vers
A l’època, els poemes es difonien de forma manuscrita, impresa o oral. La poesia satírica i la poesia amorosa circulen sobretot a través de manuscrits, la qual cosa que no és cap particularitat catalana, ja que passa el mateix en l’àmbit hispànic amb autors com Góngora i Quevedo. Aquest tipus de poesia, especialment la més culta, es difon dins uns cercles relativament restringits de persones instruïdes i pertanyents al clergat, la baixa noblesa i la burgesia urbana, que hi troben un entreteniment més o menys erudit i elitista.
En canvi, la poesia política sol anar destinada a un públic més ampli i transversal, i per això sovint passa per impremta i es distribueix en plecs solts i fulls volanders. També es viralitza per tots els racons del país gràcies a la difusió oral que en fan els professionals de la recitació. En tenim un bon exemple en el romanç narratiu «Ai, ditxosa Catalunya», origen d’Els Segadors. En el fons, aquesta literatura en vers era propaganda política, més que no pas poesia en el sentit que entenem aquest terme avui en dia. Però és una mostra més de la vitalitat del vers a l’època, i de l’existència d’un sistema literari sòlid, capaç de difondre textos en llengua pròpia, quan calia, de forma massiva. És el que ocorre, per exemple, durant la Guerra dels Segadors (1640-1652), tal com es posa de manifest al recull Versos per vèncer, un ampli mostrari de la poesia de, sobre o amb el rerefons del conflicte bèl·lic.
D’altra banda, també hi haurà temptatives per portar el vers als escenaris. A finals de la dècada de 1640, en plena guerra, Fontanella compon la Tragicomèdia d’amor, firmesa i porfia i Lo Desengany, la primera d’influència hispànica i italiana, i la segona, amb ressons de la tradició francesa.
Són dues peces d’estil cultista molt reeixides, carregades d’humor, amor, desamor, confusions, que segueixen els estàndards del teatre cortesà de l’època. Fontanella volia contribuir a la normalització del català en el teatre, un gènere que, des de finals del XVI, estava monopolitzat pels autors i les companyies castellanes, però que, malauradament, els seus intents no van tenir continuïtat després de la desfeta de la guerra.
«L’època en què florí més dita llengua»
Els efectes de la renovació poètica d’aquesta primera meitat del segle XVII ressonaran fins ben entrat el segle XVIII, encara amb noms tan destacats com els de Romaguera, Eura, Gualbes o Tagell. A finals del XVIII, l’estètica barroca exhala el darrer sospir, cosa del tot natural per l’esgotament del model; les obres de Garcia o Fontanella, ja havien fet el fet, i, erigint-se en models poètics de referència, es convertirien en la baula necessària per a la continuïtat de la literatura en català fins al XIX.
«La renovació del XIX hauria estat impossible
sense la continuïtat que la renovació del XVII havia assegurat.
Per tot això, doncs, avui podem entendre que el segle XVII
és un moment central en la nostra literatura
i una segon edat d’or de la nostra poesia.»
Els promotors de La Renaixença van mirar de rebaixar la importància del Barroc, però, comptat i debatut, la renovació literària que impulsaven va tenir un efecte comparable al que havia tingut l’arribada d’aquesta estètica dos segles abans. A més a més, la renovació del XIX hauria estat impossible sense la continuïtat que la renovació del xvii havia assegurat. Per tot això, doncs, avui podem entendre que el segle XVII és un moment central en la nostra literatura i una segon edat d’or de la nostra poesia. De fet, fins ben entrat el XIX això era una cosa perfectament coneguda; no és pas per casualitat que l’any 1815, en escriure la seva gramàtica catalana, Josep Pau Ballot expliqui que pren com a model el català del XVII per considerar aquesta «l’època en què florí més dita llengua».
Marc Sogues és filòleg i professor. Ha participat en la realització de l’edició crítica de l’obra completa de Francesc Fontanella i forma part de l’equip que prepara l’edició de la de Vicent Garcia. Està especialitzat en poesia satírica i política catalana dels segles XVII i XVIII
